Before the words. Refugi temporal presenta una reflexió compartida i oberta del col·lectiu Mal Pelo, que articula, per tercera vegada en més de trenta anys de trajectòria, una escena deslocalitzada que accentua i força el concepte exposició, expandint la invitació als cossos dels visitants que recorren les sales del museu. No és la major exposició la que circumda als cossos? No estem tots constantment exposats a alguna cosa?
L’exposició és el resultat d’un procés de treball dut a terme en varies fases; una primera, en el centre de creació L’animal a l’esquena, i una segona que ha tingut lloc en el propi museu, forçant d’aquesta manera la manera d'entendre la institució, pensant en cóm habitar-la des d’un procés de creació.
La potencialitat del projecte resideix en fer visibles els cossos en completa i lliure exposició, en el sentit més radical, poètic i violent de la paraula. La mostra es converteix així en un lloc d’acollida i refugi, travessat per universos escènics plurals que habiten durant un període de temps un altre lloc.

El col·lectiu Mal Pelo, amb codirecció de Pep Ramis i María Muñoz, és un grup de creació escènica caracteritzat per una autoria compartida, un fet singular que no és fàcil ni comú i que, en canvi, és un dels reptes pendents del nostre temps. Des del 1989 han desenvolupat el seu propi llenguatge artístic a través del moviment i la creació de dramatúrgies que inclouen text, bandes sonores originals, construcció d’espais i enginys únics, o l’us de la llum i l’audiovisual com elements vius en l’escena.
En aquesta escena, Mal Pelo ha trobat un lloc idoni per a depositar la necessitat d’experimentar, preguntar i compartir temàtiques i interessos vitals i comuns: l’amor, el temps, les relacions, el conflicte o la mort, entre molts altres. En la manera de pensar els treballs escènics de Mal Pelo, hi ha una sèrie d’elements que apunten a una qualitat estranya, a una diferència o moviment respecte a ells mateixos, cosa que els allunya de ser considerats simples objectes. Una doble naturalesa que provoca que la presència d’una cadira, una planta o un animal ens obligui a preguntar-nos: subjecte o objecte?
Endinsar-se en el seu univers ens condueix a una experiència en la què el temps, els cossos i l’espai es desdoblen, fent present altres memòries. La dicotomia presència-absència genera una partitura compartida en la que tot es mou amb autonomia i permeabilitat. Així, el grup de creadors proposa, a partir de la idea de desdoblament, un espai comú a on, aquesta vegada, els seus cossos apareixen sense ser-hi i conviden els nostres a habitar. Ritme, moviment i reverberació incessant que accentua la potència que genera la idea de comunitat.
“No veiem l’escena com un destí final, sinó com un lloc de trànsit, provocador d’altres mirades, generador d’altres matèries. Només cal mirar el que hem deixat enrere quan arribem a l’estrena d’un espectacle i observar que tot és ple de residus, idees, dibuixos, imatges... el pòsit d’una feina a la qual ara donem una altra forma i una altra estructura. L’escena com un lloc de pensament.”