Aquesta civilització s’ha acabat, i tothom ho sap.
Primer va néixer matrioshka amb tots els seus cossos idèntics escindint-se inevitablement per alimentar la gran màquina. Ara hem arribat al darrer cos, i matrioshka s’ha convertit en mite de liminalitat i de vertigen

L’artista plàstica Catalina Julve tindrà diferents moments de treball del seu nou projecte “Epistolari Manila”.

Los Informalls són addictes a el risc, a agafar el camí difícil, a llençar-se a l'abisme de enfrontar-se a tot allò que no controlen i bregar amb l'experiència, eixamplar la seva parcel·la de confort caminant al límit de les seves capacitats.

ABRAÇADA és el proper projecte en què se submergeix la productora MAR-MAR que dirigeix Nerea Martínez Martín, en companyia de Natalia García Muro i la dissenyadora Mónica Lavandera.
Parlem de cossos en estat de quietud, imatge, de visió infinita, un temps per a la contemplació, silenci, que pot apreciar-se en els seus 360º. Plantejar què passaria si treballéssim amb la idea de sentir-nos escultures, sentir-nos matèria. Pensar que el cos és fang: com es mouria? La idea de la quietud, d'un temps lent, d'una imatge que canviï de forma imperceptible i que gairebé sense adonar-te estàs veient una altra escultura, un altre abraçada, una altra acció. Com si d'un fotograma es tractés.

Pep Ramis i María Muñoz oferiran un taller on experimentar els mecanismes de l’acció i el que desencadenen. Una mirada sobre el moviment i l’escriptura del cos en acció.
Precisió, durada, compromís, intensitat, silenci, absència, presència, puntuació, habitabilitat, capitulació, fraseig, puntuació, linealitat, temporalitat, musicalitat, ritme, escriptura, són alguns dels termes que qüestionarem durant el curs.
Accionar: 1-Exercir una acció, 2-Fer moviments i gests per donar a entendre alguna cosa, 3-Comandar l’acció d’un mecanisme.
Els tallers de Mal Pelo estan impartits pels dos codirectors de la companyia, sense que això impliqui la presència dels dos en cada sessió.

detalls

Arribat un punt de la meva carrera vaig entendre que la meva feina, en última instància, era donar llum i valor a aquelles coses que aparentment no en tenen, i a la inversa. Potser és la funció més valuosa de l'artista, en tant que ha de ser capaç de sortir-se de les inèrcies, punts cecs i convencions, per prendre distància i amb una mica de sort redreçar quelcom a la seva vida i en alguna petita mesura, la societat mateixa. Dit d'una altra manera, ser capaços de canviar la mirada és l'únic a que hauríem d'aspirar per a poder encarar les zones fosques de la psique i també els insondables mecanismes que arrosseguen els grups humans.

Amb aquesta mateixa intenció en la mirada, el manipulador d'objectes treballa; mira i remira la matèria, se la passa d'una mà a l'altra, recerca a petita i gran escala, per trobar-hi nous i inesperats usos que revelin la seva naturalesa profunda que fa que allò sigui el que és, i sobretot el que pot arribar a ser, en tant que l'objecte és sempre una projecció de nosaltres mateixos.

Tant és així que l'objecte central d'aquest treball sóc jo mateix, el suposat artista, metàfora crua de l’individu. De fet, potser l'acte artístic és ja un sacrifici per definició. A cada cançó, a cada espectacle, es tracta, potser, de llençar a la foguera quelcom que suposadament té valor. El manipulador d'objectes treballarà per a visualitzar l'ombra i, de fet, l'encarnarà. El manipulador d'objectes acompanyarà l'artista cap a l'abisme. L'abisme de la pèrdua d'identitat, l'abisme de la pèrdua de la imatge, l'abisme de la pèrdua de la raó i l'abisme de la pèrdua de la moral. Potser també és el que necessita la opulent, cega i supèrbia concepció i manera de viure que tenim com a societat.

L'artista músic i la seva ombra en escena, d'aquesta manera doncs, executaran una mena de despullat ritual ple de cançons, de sons, de somnis i símbols, de paraules raonades, de textos vomitats, de confessions, de foscor, d'epifanies, de balls, de catarsi i també de petits gests que contenen la subtil lluita a mort entre la necessària i tramposa significació i el no res. Enric Montefusco

Inspirada en el paisatge rural i en el treball manual, la peça "De una en una" combina la dansa, el teatre visual i d’objecte. A partir de la manipulació de trenta teules, les intèrprets dibuixen paisatges visuals i sonors amb un moviment marcat pel treball físic i els esforços reiterats.
"De una en una" s'ocupa de transformar i transcendir la fragilitat i el pes de les teules en un emblema d'equilibri i relació humana sotmès a la matèria. S'interessa per materials i sons aspres, fràgils però contundents, susceptibles d'una ruptura irreversible.
La peça busca ombres i racons de la ciutat: patis, zones en desús i espais en reconstrucció.

R.A.V.E. (Revolutionary Agroupation for Voluntary Extermination)
“La ausencia de futuro ya comenzó. Ese futuro que acabó llegó, una vez más, lo que sugiere que tal vez nunca haya cesado de comenzar...”?(del libro ¿Hay mundo por venir? De Déborah Danowski y Eduardo Viveiros de Castro).

Partint de la idea de finit, límit i fi es posa en joc un dispositiu de composició instantània en forma de sol. L'esdevenir, la idea de cicle, el retorn al conegut, el revenir, el temps implacable, la idea de permanència versus el canvi, l'indefinit, el previsible, la durada i la transformació contínua, són alguns dels disparadors per a la construcció d'aquesta peça que, inevitablement, a l'obrir hipòtesis sobre el futur les obre també sobre els començaments.