Amb motiu del 30 aniversari de la Companyia Mariantònia Oliver, la creadora s’ha proposat “revisitar” alguns dels espectacles que han estat importants en la seva trajectòria, donar-los vida novament i fer-ne una interpretació des de l’experiència acumulada i la mirada actual.

“La Contínua” es basa en el concepte de fragmentació com a proposta experimental i de composició coreogràfica, en la creació d’una situació de tensa intimitat amb el públic i en la incorporació activa i improvisada de l’espectador a escena.

L’escena s’estructura entorn la presència d’un sofà. La idea és convidar a espectadors de forma arbitrària a seure i participar activament en la construcció del nostre entramat dramàtic. Aquest acte suposa un flux d’improvisació, frescor i espontaneïtat i ens exposa al risc i l’error. Ens fa estar alerta i anar modificant les línies compositives, com si fos un joc obert on les normes es creen a mesura que s’exhaureixen.

La narració, el cos mecànic i el de la ment, la ressonància o les veus que esdevenen paraula, el discurs i la paraula, mai es manifesten completament, mai directament de manera accessible, cal investigar-ho sota els termes de la intuïció, del lúcid esforç determinat en el caràcter al qual s’ha d’inventar una expressió del jo.
Una afirmació del caràcter que s’escapa de l’absolutitat del pla de la realitat, que dissenya motius mai detectats, ordenats jeràrquicament segons els graus de l’eficàcia i la preponderància del gest i la síntesi; seran diagrames, impressions en estil i estructura, en volums, en una varietat de narratives registres.

Contràriament a una opinió negativa massa generalitzada dels adolescents contemporanis, el revers d'una mirada documental clínica sobre els joves, oferim a un grup d'adolescents donar forma a les imatges fantasiades que tenen d’ells mateixos.
YOLO, en llenguatge urbà, és l’acrònim anglès de “You Only Lives One”.

Ser maldestre ha estat el motor creatiu principal per filar, teixir i brodar una peça que aconseguís atrapar i crear una atmosfera propera i empàtica amb qui la vegues. Tenir poca traça és quelcom que ens acompanya durant tota la vida, en més o menys mesura, tot i que és únicament en la etapa d’infantesa que té passi, una etapa on caure i equivocar-se és innat a l’aprenentatge i al descobriment. La meva intenció és precisament revertir el seu significat i alabar-la, extreure’n tot el suc i crear una escena jocosa, naïf i sensible, tractada des d’una simplicitat radical, que abraci totes i cada una de les etapes i vivències vitals: créixer, però també enamorar-se o perdre qualitats físiques i mentals.
JAPAN pretén ser un conte que viatja i exposa a mode de catàleg uns cossos extremadament maldestres. Una carta d’amor exagerada, fantàstica apassionada i ingènua.

Los Informalls són addictes a el risc, a agafar el camí difícil, a llençar-se a l'abisme de enfrontar-se a tot allò que no controlen i bregar amb l'experiència, eixamplar la seva parcel·la de confort caminant al límit de les seves capacitats. L’objectiu per a la nova creació és reprendre el joc i l'exploració de el ridícul com a mètodes de cerca sent aquesta vegada el punt de partida la hipotètica creació d'un àlbum musical ... el destí dirà com acaba tot això. Possible estrena a 2023, com a mínim!

En el nom de Bach és la nova proposta de creació escènica de Maria Magdalena Garzón que segueix en la línia d’investigació encetada des de fa tres anys i que explora la relació escènica entre la música i la dansa.
Si bé la història de la relació entre ambdues arts ens porta a fer una reflexió profunda entorn dels principals moviments artístics, de les seves manifestacions, estètiques i procediments; aquest projecte, almenys per ara, no pretén ser un objecte historicista ni d’investigació entorn la música i la dansa barroca. Això no obstant, l'apropament entre els dos llenguatges vol recobrar l'essencialitat del gest sonor i corporal en una gramàtica comuna, sense tamisats ni càrregues convencionals. Treballar a partir d’una música escrita a priori, composta per a ser ballada o no, propicia un marc de treball concret i definit, alhora que confereix un ampli ventall de possibilitats i estratègies compositives. D’aquesta manera, i succintament, l’obra de Bach se’ns presenta com un bosc de símbols, com un continent sencer de peripècies. La seva vasta complexitat i ramificacions semàntiques ens porten a desgranar la poètica d’un procés d’elaboració artesanal, a treballar des de referències dels elements patrimonials culturals, i a posar l’accent en la minuciositat de la manipulació del material com a element compositiu. En aquest mateix sentit, En el nom de Bach és un desig de fer valdre la música ja feta, escrita.