La narració, el cos mecànic i el de la ment, la ressonància o les veus que esdevenen paraula, el discurs i la paraula, mai es manifesten completament, mai directament de manera accessible, cal investigar-ho sota els termes de la intuïció, del lúcid esforç determinat en el caràcter al qual s’ha d’inventar una expressió del jo.
Una afirmació del caràcter que s’escapa de l’absolutitat del pla de la realitat, que dissenya motius mai detectats, ordenats jeràrquicament segons els graus de l’eficàcia i la preponderància del gest i la síntesi; seran diagrames, impressions en estil i estructura, en volums, en una varietat de narratives registres.

Finalment seran personatges col·lectius, no només o merament individuals. Seran formes aclarides de fantasies arcaiques compartides. Estats de processament inspirats per la sintaxi de la inferència i el sil·logisme, la sintaxi del cos i el seu esperit dialèctic que troba el seu terme focal en el llenguatge de l’ésser humà, l’únic capaç de fer-ho generant imatges reflexives i metafòriques.
Caldrà qüestionar l’homogeneïtat evolutiva i la coherència lineal. Es necessitarà un acte espiritual formal. Un acte poètic. Caldrà triar una fórmula conceptual de l’essència històrica, social i psíquica de l’ésser humà. L’objectiu és un fascinant corol·lari de perspectives formals i especulatives, on el neoritualisme d'una nova etnografia existeix en una dansa contemporània que també ho és "nova": com la dansa existia en el context de la caça, la guerra, el festeig,
reverència en el temps arcaic.
La dansa com a acte de comunicació simbòlica profundament seriós i prioritari.
Acte sagrat. Acte de la personalitat total.
La dansa és el gest més universal, en què l’home és tot gest (Kerenyi): gràcies per ballar els déus es poden fer presents, la dansa uneix déus i homes alhora nivell d’ésser en la dansa contemporània.