“si m’anomenes, em negues”, Kierkegaard

Des d’una posició relativa de debilitat,
Es troba permetent la forma. En la fam
emet metodologia, i tret. Distonia, tècnica.
No es pot explicar l’aigua, es comenta.

Crear un cos, es propi de l’esser humà prendre forma. L’objecte es deixa fer. Un desig verdaderament eròtic no pot ser voluntàriament construït, sinó que ha de ser passivament "descobert".  

L’estat del moviment no és simplement desconegut, sinó realment indefinit abans de que es porti a terme. L’acte de la coreografia en sí obliga al moviment a caure en un estat vibratori definit i diferent cada vegada, constituint-se un esdeveniment singular. ¿I si ho clàssic fos una capacitat de manifestació simultània, en diferents presències, i obvi, en diferents temps? Un passar de la representació gràfica a la representació sísmica.