Tata Mala és una obra escènica que, per vocació, evita llocs comuns, però que no renuncia a arribar a tot el món. Per aquest fi està concebuda. Amb un especial accent en la música i una aproximació post-dramàtica a l’escena, potser la gracia sigui que al mateix temps intenta respectar el sentit i inclús l’estètica de la cultura popular i tradicional.

Els intèrprets han estat escollits per les seves habilitats i exerceixen d’ells mateixos (una "colla falconera", músics de tradició diversa, una performer i actors multidisciplinaris). Amb aquestes "eines", la peça es desenvolupa al voltant de l’execució d’un ritual que intentarà portar al pla simbòlic un cru text autobiogràfic, que serà llegit e enfilarà les accions. 
Podríem dir que -en la forma- Tata Mala tractarà la relació entre la cura (psicològica i espiritual) amb el teatre, i que -en el contingut- tractarà la relació entre la intimidat familiar amb el seu entorn polític i social.

Tot això ens porta a una posada en escena de mitjà-gran format, multidisciplinària, amb elements diversos i coneguts (segurament mai agrupats d’aquesta manera) però que és, en realitat, directa i senzilla. Sense artificis ni escenografia, carregada d’històries reals i de dolor evident; potser amb més esperança en l’home que en els homes. Tata Mala, d’aquesta manera, intentarà fer visible (i tractar) la malaltia d’un individu, de l’individu, per a desemmascarar a la cultura que la causa.